Becoming.
Architectures for
a planet in transition.

Com pot incorporar l’arquitectura la coexistència ecològica?

Durant segles, la construcció dels nostres hàbitats s’ha desenvolupat des d’una perspectiva exclusivament antropocèntrica, prioritzant les necessitats humanes i ignorant la coexistència amb altres éssers vius i inerts. Aquesta visió sorgeix d’una dicotomia en el pensament occidental, que separa la natura com a quelcom extern i concep la cultura des d’un enfocament antropocèntric. Aquesta jerarquia ha justificat l’explotació del medi, especialment després de la revolució industrial, donant lloc a un estat precari denominat per alguns com a Capitalocè. En aquest context, el conservacionisme ambiental basat en una visió idealitzada del passat natural només agreujaria aquesta disjuntiva. Becoming More-than-Human proposa reimaginar els nostres hàbitats com a ecosistemes híbrids i complexos, on múltiples espècies coexisteixen a través de la simbiosi i la cooperació. Això implica una nova concepció de la cura que transcendeixi allò humà, promovent una resiliència adaptativa per impulsar processos de pròspers de transformació.

Quines formes de significat i poètiques podem incorporar a la nostra pràctica quotidiana?

El paradigma estètic tradicional, ancorat en nocions estàtiques de la bellesa, es mostra cada cop més limitat per afrontar els desafiaments d’un món en constant canvi. La poètica de l’esdevenir reconeix la fluïdesa i la contingència de l’arquitectura: no com una cosa fixa, sinó subjecta a negociació i intercanvi. Aquesta postura defensa paradigmes alternatius, proposant canviar l’observació passiva per un compromís actiu vers contextos específics i diversos, que interrelacionen una multiplicitat d’entitats. La qual cosa fomenta un procés d’afinament que ens convida a escoltar, no només els paisatges físics, sinó també les històries que expliquen, les necessitats que expressen i les cultures que encarnen. La percepció de les moltes l. Becoming Attuned reclama una mirada més sensible, oberta i guiada pel desig, que valori la incertesa, allò quotidià, l’accidentalitat, els fenòmens físics i digitals i els plaers inesperats.

Com es poden integrar els valors en la transició de la matèria a la construcció?

Una visió més realista i profunda del món material, amb els seus conflictes i oportunitats, ens porta a explorar el seu potencial inherent. Becoming Embodied explora l’agència dels materials, integrant les seves dimensions polítiques, econòmiques, ecològiques i poètiques en la pràctica espacial i les tecnologies de construcció contemporànies. La manera en què extraiem, processem, transportem, utilitzem i reutilitzem la matèria reflecteix el nostre compromís amb l’equitat social, la perspectiva de gènere, la descolonització, la descarbonització i la transició energètica. Al mateix temps, aquest trànsit material pot revelar el potencial d’enfocaments tectònics alternatius: gestos ordinaris de bella i inesperada poètica constructiva. Aquestes transicions materials i espacials sorgeixen de la consciència de l’esdevenir: en lloc de percebre l’entorn construït com homogeni en el temps, s’emfatitza la seva estratificació i adaptabilitat, fent possible una diversitat d’agències i temporalitats per modelar les nostres ciutats i territoris.

Com podem dissenyar polítiques espacials que activin les relacions interpersonals?

Lluny de ser neutral, l’espai pot ser una eina de violència institucionalitzada o un motor d’empoderament social. Al llarg de la història, l’arquitectura ha contribuït a reforçar estructures de poder que perpetuen desigualtats i exclusió. Becoming Interdependent replanteja les nocions tradicionals d’espai, reconeixent la frontera difusa entre les esferes productiva i reproductiva. Proposa allunyar-se d’estructures normatives per abraçar la diversitat i la complexitat. La coexistència social ha de reconèixer les seves interdependències i prioritzar els drets col·lectius per apropiar-se i donar forma a entorns que fomentin la cura i la col·laboració al llarg del temps. El conflicte, el diàleg i la negociació, juntament amb l’empatia i la solidaritat, són essencials en la interacció diària. Enfront de la crisi climàtica, el model capitalista d’explotació i les creixents polítiques d’opressió, aquestes actituds busquen dissenyar espais més feministes, anticolonialistes, no-normatius, no-antropocèntrics i basats en la cura i el bé comú.

Quines accions sorgiran d’una major consciència de les relacions entre allò global i allò local?

En la nostra vida diària, transitem conscientment o inconscientment per una complexa xarxa d’interrelacions tan àmplies i complexes que sovint passen desapercebudes; tot i que determinen de forma crucial la vida humana i no-humana. La lògica científica Baconiana, basada en fets objectius i certeses lineals, limita la nostra comprensió d’aquests fenòmens. Per establir un nou pacte planetari, és fonamental desenvolupar una consciència més aguda, una hiperconsciència, sobre qüestions clau com la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, l’abús del capitalisme, l’acumulació legislativa i l’impacte global de la intel·ligència artificial, entre altres fenòmens. Aquests desafiaments, encara que globals, tenen efectes directes en el dia a dia i requereixen una anàlisi profunda. Becoming Hyper-Conscious proposa una consciència més atenta, immanent i directa—més enllà de l’acumulació de dades i la crítica descriptiva—que ens permeti transformar el nostre entorn amb més cura i responsabilitat.

Dins el marc de les polítiques post-extractivistes i de proximitat, quins cicles es poden produir espacialment?

Els nostres entorns construïts, atrapats en la dinàmica accelerada del capitalisme tardà—tant en metròpolis denses com en crecimientos suburbanos —han esgotat la seva d’expansió il·limitada. Cal explorar alternatives de producció que substitueixin la velocitat del lucre i el consum per polítiques de proximitat més alineades amb la descarbonització i el post-extractivisme. Becoming Circular aposta per la circularitat dels materials, la recirculació energètica i la reprogramació espacial com a estratègies per a un entorn construït més regeneratiu i de baixa petjada de carboni. Aquest enfocament convida a replantejar la pràctica espacial amb noves metodologies i estètiques que integrin, entre altres, l’ús de materials reutilitzats, la revalorització de residus, el disseny del desmuntatge, materials constructius orgànics i metabòlics, estratègies passives de regulació ambiental, interaccions termodinàmiques que redefineixin els estàndards de confort i la reprogramació de l’espai com a alternativa a l’enderroc indiscriminat.