Sophie Delhay (EPFL)
Sophie Delhay és arquitecta, professora, investigadora i cap de la Secció d’Arquitectura de l’EPFL de Lausana, on dirigeix la Càtedra d’Hàbitat i el Domestic-city Lab. Va començar a ensenyar a França, primer a l’ENSA Nantes el 2008, i després a l’ENSA Versailles des del 2011. Amb pràctica a París, ha estat guardonada amb l’Équerre d’argent Habitat i el Premi Schelling per la rellevància teòrica dels seus projectes d’habitatge. Considera l’Hàbitat com el seu camp principal d’exploració, una eina vital per transformar el món que qüestiona l’essència mateixa de l’arquitectura en la seva forma més viva.
L’arquitectura forma part del programa educatiu de l’Institut Federal Suís de Tecnologia, caracteritzat per la interdisciplinarietat i un fort enfocament en la ciència i la tecnologia. En aquest entorn orientat a l’enginyeria, l’EPFL Architecture es distingeix per un enfocament pedagògic pràctic i basat en el projecte en estudi, que combina aspectes tècnics i pràctics amb dimensions crítiques i culturals, posant especial èmfasi en la història i la teoria, l’art i la representació, així com les ciències socials.
Aquestes disciplines situen la formació arquitectònica dins de les seves dimensions tècniques, materials, crítiques i polítiques, permetent-li, a través de la configuració de l’espai, afrontar els reptes socials i mediambientals contemporanis.
La recerca, la teoria i la pràctica són inseparables, cadascuna nodrint les altres de manera transversal. L’ensenyament és dirigit tant per teòrics com per professionals, que duen a terme la seva recerca en els seus propis laboratoris. Com a resultat, la seva docència es troba en constant renovació, directament compromesa amb les qüestions contemporànies, i es manté crítica i viva.
Codirigida actualment per dos arquitectes en exercici compromesos amb la dimensió domèstica de l’arquitectura tant en el disseny com en la teoria — Sophie Delhay com a Directora d’Educació i Pier Vittorio Aureli com a Director de Recerca — l’escola situa la qüestió de l’espai domèstic, l’habitatge col·lectiu i, més àmpliament, l’hàbitat al cor del seu programa. Aquest posicionament situa l’arquitectura dins de les condicions a llarg termini i contemporànies, alhora que presenta un repte fonamental per a les futures generacions d’arquitectes.
